El que comença com una fugida, acaba sent la millor manera de tornar.
"I així es com una surt de casa seva cap al Camino. Estrenant sabates i amb l'antidepressiu a la motxilla de l'institut".
La Joana ha tocat fons. No nomes perque s'ha quedat sense pis, sense feina i sense parella en plena trentena, sinó perque ha entrat en aquella foscor on res sembla tenir sentit. Així doncs, abans de fer alguna estupidesa, sense saber gaire be on va ni que espera, agafa una motxilla vella i decideix marxar a fer el Camino de Santiago, tot i que mai ha caminat per gust. Nomes necessita sentir que avança, i allà les fletxes grogues marquen clarament la direcció. El Michael, el Kalet, l'Emily i el Nick l'ajudaran a tornar a riure, a sentir-se lliure i a seguir caminant.
