El roc, la pedra enorme que Sísif ha de carregar fins al cim d’una muntanya, però que quan arriba a dalt torna a caure i ell l’ha de tornar a buscar i carregar de nou, no és res, al costat d’un altre, d’una pedra que pesa més i que fa de més mal carregar, una pedra més grossa i més punyent que costa més d’arrossegar, que costa tant que Sísif es pot considerar afortunat de no haver-la d’empènyer. Certament, Sísif té sort, molta sort, de no haver de traginar l’absència d’algú que encara hi és.
Quan algú hi és però no hi és, quan l’amor o el que sigui que s’hi assembla marxa per quedar-se, o quan marxa sense haver arribat mai, o quan arriba i no acaba de marxar, no hi ha pedra i no hi ha roc tan pesat per compensar-ho. No hi ha balança prou equilibrada per sospesar-ho. Només turment i pena, muntanya amunt, a la motxilla. A l’esquena.