Per a tota persona arrelada en l'antifranquisme resultava molt difícil acceptar conviure en una societat moralment i socialment inacceptable. Que vivia d'esquenes a la llibertat per la qual els vençuts havien lluitat durant tres terribles anys de guerra civil.
Un cop fracassa l'entrada de 4000 guerrillers per la Vall d'Aran, la direcció de la CNTa l'exili, a Tolosa de Llenguadoc, intantà convèncer als guerrillers que la lluita havia de continuar abandonant les armes i encarar-la exclusivament a nivell polític.
A les acaballes dels anys 50, lluitadors com Facerias, Massana, Sabaté, Ramon Vila... se sentien desemparats. Un futur immediat sense armes, per lluitar contra el feixisme no tenia cap valor ni permetia abrigar cap mena d'il·lusió ni d'esperança. No resultava fàcil administrar tant poder com el que atorgaven les armes i els diners abundants que aquestes proporcionaren. Calia atendre la gent empresonada, llurs famílies, comprar armes i voluntats, pagar serveis... L'ús i destí dels botins generà un plus de tensions.
Els guerrillers que rebutjaven l'ús de la violència, amb resultat de mort de gent innocent, era un greu problema en el si de l'anarquisme. Com també ho acabaven sent les llargues absències envers la família.
