Un relat homeric, entre la ciencia i la fantasia literària.
Amb Les tenebres del cor, l'autor de novel·les com Victus o La pell freda, escriu la historia apassionant d'una il·lusió, tan immortal com inassolible, que ha generat proeses inaudites, moltes llàgrimes i grans alegries.
Seria difícil trobar un grup humà mes allunyat de la nostra fesomia i dels nostres patrons culturals que els habitants de la selva africana, mal coneguts com a "pigmeus". Són lluny de nosaltres i de tothom. Són els exotics dels exotics.
Homer els esmenta a la Ilíada, i els seus versos són l'origen d'un dels malentesos mes ridículs i perdurables de la historia científica. Qui eren aquells pigmeus que es defensaven amb llances dels atacs de les grues? La resposta es molt senzilla: unes criatures tan fabuloses com els nostres follets. Pero a la Grecia antiga, Homer ja era un clàssic, i si havia dit que els pigmeus eren reals es que ho eren. Així, doncs, que tenen a veure els habitants de la selva africana amb els pigmeus grecs? Res en absolut.